El dia 26 s'han complert 60 anys de l'assalt al quarter de la Moncada, moment clau a la història revolucionària cubana i que es té com a l'inici de la revolució cubana que s'estèn fins hui.
Aquesta revolució no només va significar un avanç per a la classe obrera a Cuba: va significar també un avanç revolucionari global que s'estengué per tota Amèrica Llatina. D'aquesta manera s'inicià un procés de socialització al país que no acabà d'aprofundir, la qual cosa comportà que no s'implantara un sistema socialista, i doncs, se sembraren les llavors dels mals que han fet que Cuba arribe al perillós moment en què es troba.
La revolució cubana s'enfrontà a l'imperialisme no només en territori cubà: finançà i recolzà moviments revolucionaris especialment llatinoamericans, però també va arribar a exportar la revolució antiimperialista a Àfrica, sent-ne cèlebre la gesta que realitzaren a Angola, que possibilità que el poble d'Angola triomfara sobre l'exèrcit de l'apartheid sud-africà i la UNITA, la qual cosa a la llarga va facilitar la caiguda del propi règim sud-africà.
La revolució cubana fou exemplar en molts aspectes: la reivindiquem com quelcom propi, sempre l'hem recolzada en la seua lluita contra l'imperialisme i seguim fent-ho. Estem parlant d'un suport real, d'un suport crític a aquest procés revolucionari, a diferència dels revisionistes de l'Estat que parlen de Cuba com a paradís socialista de forma acrítica, analitzant la situació i la problemàtica de Cuba i del Partit Comunista de Cuba per sentiments, i no de manera dialèctica, científica.
El moviment revolucionari cubà dirigit per Fidel i el PCC a partir del 1965 es posicionà des d'un principi amb el revisionisme soviètic, recolzant les tesis del XX Congrés del PCUS, deixant la lluita ideològica a un segon plànol, la qual cosa comportaria la infiltració del PCC per part d'elements antileninistes. Ells recolzaren el Congrés i la direcció que representà el principi de la fi del moviment comunista internacional i de la pròpia URSS.
Van ser dependents de la URSS, no industrialitzaren el país, i açò va portar a que quan els revisionistes liquidaren la URSS, l'ajuda a Cuba deixà d'arribar i el bloqueig nord-americà es va recruar, la qual cosa va suposar el decret d'un periode especial de 7 anys en els quals l'Estat va estar a punt de col·lapsar.
El procés socialitzador que s'inicià a Cuba es troba actualment en franc retrocés: no mai s'arribà a implantar un règim socialista com a tal, i els revisionistes soviètics van tindre molt a vore en aquesta qüestió. Aquest estancament fou un dels motius pels quals el Ché abandonà Cuba.
Des que començà la malaltia de Fidel, s'ha recruat el retrocés revolucionari cubà, i el VI Cong´res del PCC està sent una perestroika en tota regla, encaminant la revolució cubana cap al socialisme del segle XXI, que no és més que revisionisme disfressat. És unr etrocés que porta la revolució al seu fracàs absolut, tot implantant de nou l'explotació de l'home per l'home, la propietat privada, el multipartidisme burgés. En altres paraules, instaurant el capitalisme salvatge de nou a l'illa.
I mentre açò succeeix, enlloc de clamar al cel per a revertir aquesta situació, els revisionistes patris segueixen aplaudint de forma mecànica tot allò que succeeix, igual que ja al seu dia aplaudiren la perestroika soviètica.
És obligació de tots els comunistes denunciar el que està passant a Cuba, si no, ens tocarà lamentar-nos quan passe el pitjor, de la mateixa manera que passà a la URSS, on als revisionistes patris se'ls caigué el món a sobre el 1989 mentre d'altres sabien ja el que anava a passar des de 1956, quan els revisionistes soviètics donaren un colp d'Estat i accediren a la Secretaria General del PCUS.
Reconstrucció Comunista
Juliol 2013
