L'Onze de Setembre, Catalunya
commemora la caiguda de Barcelona i l'abolició de les seues institucions pròpies
a mans del Borbó Felip V. Com Catalunya, la resta de regnes d'Aragó també quedaven
assimilats pel centralisme borbònic. Una opressió nacional conseqüència d'unes
guerres entre monarques que, a dia de hui, encara pateixen aquests territoris.
Però aquest Onze de Setembre és
una Diada particular. Un 11 de Setembre on l'independentisme és més fort que
mai. La crisi econòmica ha provocat que l'estabilitat política i social del
règim es veja afectada de manera profunda, debilitant també la correlació de
forces existent entre faccions de la classe dominant i els pactes interns en
matèria nacional que garantien la cohesió política. El partit governant (CiU),
partit de la burgesia catalana, hereva del regionalisme conservador,
radicalitzà el seu discurs en aquesta crisi i portà una nova proposta econòmica
a Madrid, un nou pacte fiscal on Catalunya adquirira més autonomia econòmica.
Per exercir una major pressió, CiU va desafiar l'Estat espanyol prometent pacte
fiscal o referèndum d'autodeterminació. I és que part de la burgesia catalana s'ha
adonat que, en un context d’Unió Europea, no necessita l'Estat espanyol per
gestionar bé els seus assumptes econòmics; ans al contrari, Espanya els està
suposant una càrrega. L'Estat espanyol, a diferència d'altres estats europeus,
s'hi nega a refer cap pacte amb els nacionalistes “perifèrics”, i junt al poc
de respecte que mostra per les decisions del poble català en matèria política,
cultural i educativa, una gran massa de catalans ha seguit la crida de CiU i,
ara també, dels seus socis d'ERC, en defensa de la sobirania catalana.
“La burgesia de la nació oprimida,
que es veu assetjada per tot arreu, es posa, naturalment, en moviment. Apel·la
a "els de baix del seu país" i comença a clamar sobre la
"pàtria", fent passar la seva pròpia causa per la causa de tot el
poble. Recluta per a si un exèrcit entre els seus "compatriotes" en
interès [...] de la "pàtria". "Els de baix" no sempre
romanen sords a les seues crides, i s'agrupen al voltant de la seua bandera: la
repressió de dalt els afecta també a ells, provocant el seu descontentament. Així comença el moviment nacional.”
Marxisme i qüestió nacional, Iósif
Stalin.
CiU, però, tan pactista i
vacil·lant com la burgesia que representa, encara no ha explicat com serà
concretament aquesta seccessió, més enllà d'eufemismes i d'apel·lar a la Unió
Europea. Primer era pacte fiscal o referèndum d'autodeterminació, després eren
eleccions plebiscitàries i referèndum, ara diuen que pactaran un referèndum amb
el govern espanyol o que tornaran a convocar eleccions plebiscitàries... La
burgesia catalana vol un referèndum paregut al d'Escòcia, amb el seu lloc
assegurat dintre de la Unió Europea i sense més trascendència econòmica i
política que un canvi de fronteres internes al mapa.
Per la seua banda, l'Esquerra Independentista, com a hereva de l'MCAN juga el seu paper a aquest procés. Aquest actor polític representa una mena d'ala esquerrana i anti-europeïsta del moviment nacionalista, però tot i els seus intents de marcar distàncies amb CiU i ERC, no els queda una altra opció que fer seguidisme del procés actual, procés on els discursos que més circulen no són, precisament, els seus. En realitat, no saben ben bé què defensen i es troben perduts en la mar de contradiccions que els genera conjugar les seues posicions "esquerranes" a dintre del nacionalisme i haver de defensar un estat (català, això sí) integrat a la UE. A la pràctica resolen aquestes contradiccions amb una consigna tan senzilla com reformista: "Primer la independència" (per canviar-ho tot, però sense concretar-ho), i després el "socialisme". I és per això que acaben fent seguidisme del procés, encara que siga de manera pretesament crítica. Per al proletariat revolucionari no existeix aquesta separació metafísica entre l'Estat i les classes socials. L'Estat no és una estructura independent que pot ser reformada a gust dels electors: és una eina d'opressió de la classe dominant. Si triomfa la independència catalana, el proletariat seguirà tan lluny del poder com ara, potser més si segueix invisibilitzat per la massa nacionalista. Per tant, aquest procés no suposa cap avanç per a la classe obrera.
Reconstrucció Comunista no dóna
suport a aquest procés independentista. És un procés que no trenca el marc
monopolista europeu, que simplement despatxa diferències internes entre
faccions de la burgesia, i qualsevol de les seues resolucions seran dins
d'aquest marc. Nosaltres ja tenim la nostra bandera, la del proletariat, i no
necessitem fer de palmer de cap altra. Catalunya té un recorregut molt dens en
lluites socials; no obstant això, aquesta volta hem vist com aquest procés ha
excercit de tap i ha desviat les atencions del capitalisme cap a la qüestió
nacional, de continguts susceptibles de ser utilitzats per qüestionar el poder
de la burgesia cap a continguts on la burgesia i la seua societat no es
qüestiona el més mínim.
D’altra banda, som conscients que
fer-li el joc a l'imperialisme espanyol també seria un greu error. Heus ací la
diferència principal en matèria nacional entre reformistes i revolucionaris. Rebutgem
la proposta dels revisionistes, és a dir, mantenir el règim estatal tal com hi és, oprimint els pobles de
l’Estat. El projecte de federació entre pobles ha de construir-se des de la igualtat
de condicions entre els pobles i des de la voluntat nacional expressada
mitjançant el dret d'autodeterminació, condicions que
subjauen a l’aposta per la construcció del socialisme. L’única solució possible
a la qüestió nacional és sota el socialisme i el respecte del dret a la lliure
determinació dels pobles, així com a la seua lliure associació sense imposicions.
Reformar l'Estat actual sense aplicar conseqüentment el dret d'autodeterminació
és una trampa que legitima les actuals estructures estatals, i això no seria
unitat entre pobles, sinó opressió entre pobles.
Per últim, entenem que els drets
nacionals són drets democràtics bàsics per a que el proletariat construïsca el
socialisme en armonia. Per això, nosaltres treballem per incorporar la qüestió
de l'alliberament nacional a la lluita única per la revolució socialista. I,
aprofitant l'existència històrica d'elements anti-imperialistes als moviments
d’alliberament nacional de l'Estat espanyol, treballem per potenciar el
moviment revolucionari que volem crear arreu de l'Estat lluitant, també, pels
drets nacionals. Els comunistes acostem les nacions oprimides a la seua
llibertat, i de la mateixa manera les nacions oprimides poden acostar els
comunistes al poder.
“El leninisme [...] reconeix
que en el si del moviment d'alliberament nacional dels països oprimits hi ha
forces revolucionàries i que és possible utilitzar aquestes forces per a
l'enderrocament de l'enemic comú, per a l'enderrocament de l'imperialisme. La
mecànica del desenvolupament de l'imperialisme, la guerra imperialista i la
revolució a Rússia confirmen plenament les conclusions del leninisme a això.
D'ací la necessitat que el proletariat de les nacions "imperials"
done suport decidida i enèrgicament el moviment d'alliberament nacional dels
pobles oprimits i dependents.
Això no significa, per descomptat,
que el proletariat haja de recolzar tot moviment nacional, sempre i a tot
arreu, en tots i en cadascun dels casos concrets. Del que es tracta és de donar
suport als moviments nacionals encaminats a afeblir l'imperialisme, a
enderrocar-lo, i no a reforçar-lo i mantenir-lo.”
Fonaments del Leninisme, Iósif Stalin.
Sobre aquesta línia, ben explicada
pel Camarada Stalin, tractem la qüestió nacional. I sent coherents amb això,
Reconstrucció Comunista aposta fermament per la consolidació de les actuals
cèl·lules dels Països Catalans i per l’extensió per altres indrets d’aquest
territori.
Reconstrucció Comunista
Setembre 2013
