El panorama internacional presenta un moviment comunista
descomposat i corromput pel revisionisme que ha portat a la desintegració dels
països socialistes, a la renúncia al comunisme com a objectiu últim del
moviment proletari, a la integració dels partits obrers en la legalitat burgesa
i a la liquidació de l’esperit revolucionari de les masses.
Aquest escenari es reflecteix perfectament al context de
l’Estat espanyol, on proliferen grupuscles autodenominats “revolucionaris” que
no suposen cap tipus d’amenaça per les estructures de poder de l’Estat burgés.
Açò comporta que, fins i tot en plena agudització de la crisi de
l’imperialisme, no hi haja hagut un moviment revolucionari organitzat capaç
d’aprofitar condicions objectives que puguen ser susceptibles d’accelerar
l’enderrocament del capitalisme. En resum, si bé es donen bastants condicions
objectives per que esclate la revolució, manca la preparació de les condicions
subjectives que les materialitzen. És per això que els revisionistes segueixen
a les poltrones institucionals esperant l’arribada espontània d’una insurrecció
que no mai arribarà per manca d’organització i de direcció.
A València, els revisionistes es passegen pels nostres
carrers considerant-se, cadascun d’ells, “el partit”, tot i tindre una nul·la
connexió amb les masses i amb una organització interna totalment burocràtica, i
oferint-nos les urnes electorals com a eixida a les misèries de la classe
treballadora. D’altra banda, l’independentisme d’esquerres, lluny de ser un
conglomerat d’organitzacions de combat, s’enfila pel mateix camí dels partits
revisionistes amb organitzacions eclèctiques i tàctiques electoralistes condemnades
a enquadrar-se en corrents ideològics contraris als principis, l’estratègia i
la tàctica del proletariat revolucionari.
“El revolucionari accepta les reformes per utilitzar-les com una ajuda per combinar el treball legal amb el clandestí, per aprofitar-les com una pantalla que permeta intensificar el treball clandestí de preparació revolucionària de les masses amb vistes a enderrocar la burgesia. En això consisteix l’essència de la utilització revolucionària de les reformes i els acords en les condicions de l’imperialisme. El reformista, pel contrari, accepta els reformes per renunciar a tot treball clandestí, per minar la preparació de les masses amb vistes a la revolució i tirar-se a dormir a l’ombra de les reformes atorgades des de dalt.”
La tàctica reformista i la tàctica revolucionària. Fonaments del leninisme, Iósif Stalin.
Per tot açò, a València creiem convenient organitzar-nos en
Reconstrucció Comunista, una organització que treballa per la reconstrucció del
Partit del proletariat com a eina necessària per la presa del poder.
Entenem que és necessari vetllar pels principis, element
irrenunciable i condició necessària per traçar una estratègia que porte la
lluita de classes fins les últimes conseqüències. Ens criticaran els
oportunistes per mantindre la fermesa dels nostres principis. Res de nou:
l’oportunisme no entèn de principis.
“Sabem que aquestes paraules provocaran un munt d’acusacions, que se’ns tiraran a sobre: cridaran que volem convertir el partit socialista en una ordre d’ortodoxos, que persegueixen els "heretges" per la seua apostasia del "dogma", per tota opinió independent, etc. Coneixem totes aquestes frases càustiques tan en boga. Però aquestes no contenen ni un gra de veritat, ni una mica de sentit comú. No hi pot haver un fort partit socialista sense una teoria revolucionària que agrupe tots els socialistes de la qual aquests extreguen totes les seues conviccions i l’apliquen als seus procediments de lluita i mètodes d’acció. Defensar aquesta teoria que segons el seu més profund convenciment n’és la vertadera, contra els atacs infundats i contra els intents d’alterar-la, no significa, en cap mode, ser enemic de tota crítica.”
El nostre programa, V. I. Lenin.
Entenem, tanmateix, que una organització comunista es
fonamenta en el centralisme democràtic, ja que garanteix la democràcia interna
davant el centralisme burocràtic i, alhora, la disciplina conscient davant el
seguidisme i el fraccionalisme.
Insistim, a més, en el caràcter revolucionari de l’autèntic
partit de nou tipus que volem construir. En paraules d’Enver Hoxha, “el
revisionisme corrou nombrosos partits comunistes i obrers, particularment a
Europa, que està prenyada de revisionisme. S’estan transformant de partits de
la revolució social a partits de les reformes socials, s’estan apropant i
fonent amb els socialdemòcrates, s’estan apartant de les tradicions i de
l’esperit revolucionari, s’estan adormint amb les il·lusions del camí pacífic
parlamentari que els revisionistes han elevat a principi estratègic mundial” (Carta oberta als membres dels Partits Comunistes de la Unió Soviètica, 1964).
Les condicions específiques de València ens obliguen a posicionar-nos de forma clara respecte a la qüestió nacional. Històricament, els corrents progressistes de la societat valenciana han defensat una projecció nacional (més o menys heterogènia i difusa segons el sector polític) dels Països Catalans enfront dels abusos de l'Estat imperialista espanyol. És per això que cal defensar l'alliberament nacional i el dret d'autodeterminació dels pobles de forma conscient i conseqüent, i no amb ambigüitats i oportunismes per rentar-se la cara, com fan la resta d'organitzacions i partits "comunistes" d'àmbit estatal. L'Estat espanyol, però, no és només l'enemic d'un o altre poble: és l'enemic de tot el proletariat de l'Estat. La vinculació orgànica del proletariat de tots els pobles i nacions de l'Estat espanyol permet combatre'l a tot arreu i infondre el posicionament leninista al voltant de la qüestió nacional i l'esperit internacionalista, vetllant així mateix per que l'alliberament nacional no siga dirigit ni per la burgesia ni per moviments petitburgesos que avantposen la qüestió nacional a la lluita de classes siguen quins siguen el context i les condicions de la classe treballadora del seu poble. La resolució de la qüestió nacinal, tinga un o altre desenllaç, haurà de respondre a les condicions concretes de cada moment, i no ho farà mitjançant posicionaments abstractes i descontextualitzats.
"La nació té dret a organitzar-se sobre la base de l'autonomia. Té dret, fins i tot, a separar-se. Però això no vol dir que haja de fer-ho sota qualsevol condició, que l'autonomia o la separació siga sempre i a tot arreu avantatjosa per la nació, és a dir, per a la majoria d'ella, és a dir per a les capes treballadores".
El marxisme i la qüestió nacional, Iósif Stalin.
ORGANITZACIÓ, FORMACIÓ, COMBAT
Reconstrucció Comunista València
Maig 2013
